Jo crec que actualment no, a través del llenguatge no es pot expressar tot. Ademés, penso que cada cop menys, és a dir, que les paraules, els mots cada cop els utilitzem pitjor, sense fer un bon ús del seu significat original. Vull dir que en els últims anys moltes paraules han perdut el seu significat, allò que realment volien dir, allò que volien expressar. Sobretot aquelles paraules que expressen sentiments de l'ésser humà, emocions, pensament, allò que realment sentim. La pèrdua d'aquest significat potser és degut al motiu de que ni nosaltres mateixos coneixem realment allò que sentim, no ens coneixem bé, o no ens escoltem bé. Per altra banda, penso que el motiu també podria ser el gust de 'regalar-li les orelles' a les altres persones, i és sobretot en aquest cas, quan les grans paraules es converteixen en petites i perden el seu valor.
Tot allò educatiu, totes les matèries escolars, o bé les receptes de cuina, o el funcionament de la rentadora, la llista de la compra, totes aquestes coses, coneixements teòrics, si que es poden expressar a través de llenguatge. Són, per dir-ho d'una manera, coses més aviat superficials no cal sentir-ho per expressar-ho, són coses objectives.
El problema, com abans he dit, el trobem en les coses subjectives, és a dir, de cada individu concret. Per exemple, allò que tu sents cap a la teva parella, pots intentar-ho explicar a través del llenguatge, pots dir-li quant l'estimes, i el gran sentiment d'amor que tens cap a ell/a, però no és més, que una explicació en la qual pots mentir o quedar-te curt, no trobar les paraules per dir realment que sents o que penses. És a dir, que per demostrar això necessites un conjunt de coses, el llenguatge, temps, actes, en la qual ell/a podrà saber quin sentiment tens cap a ell/a.
Possiblement, després de pensar-ho no tinc una resposta coherent a la pregunta, ja que l'ésser humà és un individu complex, i no és fàcil una resposta sobre el seu llenguatge.
Samuel Phillips Huntington (Ciutat de Nova York, 1927- Martha's Vineyard, 2008) fou un professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Harvard conegut per la seva anàlisi de les relacions existents entre el govern civil i militar, la seva investigació sobre els cops d'estat en països del Tercer Món i la seva tesi sobre els conflictes socials futurs. Ha estat membre del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, la Presidential Task Force on International Development, la Commission on the United States-Latin American Relationships i la Comission on Integrated Long Term Strategy. Huntington es graduà amb distinció a l'edat de 18 anys per la Universitat de Yale, serví a l'exèrcit estatunidenc, obtingué el grau de màster per la Universitat de Chicago, i completà el doctorat a la Universitat de Harvard, on començà a impartir classes a l'edat de 23 anys.Fou membre del departament de Govern de Harvard des de 1950 fins el dia de la seva mort. El seu primer llibre important, The Soldier and the State: The Theory and Politics of Civil-Military Relations (1957), desencadenà una gran controvèrsia quan es publicà, però actualment està considerat com el llibre més influent de les relacions civil-militars d'Estats Units. Esdevingué famós amb Political Order in Changing Societies (1968), un treball que qüestionava el punt de vista dels teòrics moderns que sosté que el progrés econòmic i social produeix democràcies estables en països recentment descolonitzats. Com a conseller del Departament d'Estat dels EUA durant el mandat de Lyndon B. Johnson, i tal i com publicà en un article de l'any 1968 a la revista Foreign Affairs, era partidari dels bombardeigs sobre la població rural de Vietnam del Sud per tal de fer-la desplaçar cap a les ciutats, i així deixar aïllada la guerrilla del Viet Cong. Va ser coautor de l'informe The Crisis of Democracy: On the Governability of Democracies, publicat l'any 1976 per la Comissió Trilateral. Durant el 1977 i el 1978 amb l'administració de Jimmy Carter, fou el coordinador del Pla de Seguretat de la Casa Blanca per al Consell de Seguretat Nacional. Morí el 24 de desembre de 2008 a la localitat de Martha's Vineyard, a l'estat de Massachusetts, quan tenia 81 anys. Deixà vídua Nancy Arkelyan, amb qui estigué casat durant 51 anys, i els seus dos fills Nicholas Phillips i Timothy Mayo.
La mort de Samuel Huntington a finals de 2008 va despertar reaccions diverses entre historiadors, politòlegs i científics socials, reflexe de l´impacte de les idees de l´antic professor de Harvard. Els seus punts de vista no només van ser motiu de debat acadèmic, Huntington va ser conseller polític nord-americà. La seva tesi d´un conflicte de civilitzacions, derivat de l´existència d´identitats culturals diferenciades històricament en grans civilitzacions va adquirir rellevància i prestigi entre cercles polítics conservadors arran dels atacs de l´11 de setembre contra el World Trade Center i el Pentàgon, interpretats com a confrontació oberta entre l´Islam i Occident.A primeries dels 1990, Huntington va pronosticar que les tensions entre identitats culturals i religioses anaven a substituir la confrontació ideològica-militar i econòmica de la Guerra freda. En la seva obra The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order (1996) defensava que les rivalitats culturals i religioses eren la principal amenaça per a la pau mundial. Segons Huntington la civilització occidental i els seus valors universals de respecte a la llibertat i els drets humans eren amenaçats per nous enemics, i apuntava especialment al món musulmà i a La Xina. Els atacs de l´11 de setembre van donar arguments als seus seguidors, que van veure´hi l´expressió d´un conflicte inevitable entre l´Islam i Occident.
L'autor parla sobre l'home i el seu entorn. Diu que l'home té una serie de factors que el condicionen i fins i tot l'arriben a determinar una mica. Diu que tot el que envolta a l'individu fa que el seu pensament canvi, és a dir, l'home no pot pensar objectivament al estar envoltat de una xarxa simbòlica.
-TÍTOL: L'home dins una xarxa simbòlica?
-ANÀLISI DEL TEXT:
L'autor introdueix el tema del text amb una citació de l'ilustrar Rosseau, 'L'individu que pensa, és un animal depravat', és a dir, és un animal que va més enllà de la vida orgànica, de la vida material. Segons l'autor això no és beneficiant sinó tot el contrari, és un deteriorament.
Tot i això, diu que no hi ha sortida a aquest problema. L'individu no pot escapar, l'únic remei que té és adaptar-se al seu entorn. Segons l'autor, l'individu ja no viu en un univers purament físic, viu més aviat en un univers smbòlic, ple de signes i símbols.
Segueix dient que l'art, la religió, el llenguatge, la cultura, són factors que formen part d'aquest universa simbòlic, són les peces, o els fils que formen la xarxa simbòlica.
Tot el progrés que es fa en els pensaments, les idees i en l'experiència, reforça aquest conjunt, fa que aquesta xarxa creixi.
Continuament afirma, que l'individu no pot veure aquesta xarxa cara a cara, és a dir, no la pot veure amb objectivitat.
Allò que és fisicament real enradereix a la vegada que aquella xarxa simbòlica avança.
L'indivdu està envoltat, s'ha envoltat, de elements lingüístics, artístics, religiosos i mítics que condicionen d'una manera molt important el coneixement i la realitat, és a dir, que no es pot conèixer i veure res sense la interposició d'aquests elements, sense l'interposició d'aquest mitjà artificial.
1-Animal Cultural: L'ésser humà és un animal peculiar que per naturalesa biològica s'obre a l'ordre cultural (llenguatge, tècnica, religió, art, dret, moral,...), per això se'n diu que és un animal cultural.
2-Individu: Ésser complet que forma part d'una espècie ja sigui animal o vegetal. Sovint també s'utilitza aquest terme com a sinònim de ésser humà.
3-Individualisme possessiu: Teoria que defensa que l'ésser humà és l'únic resposable de la seva persona i de les seves qualitats, i no deu res a la societat per elles.
4-Sociabilitat natural (Aristòtil): Teoria que té el màxim representant en el filòsof Aristòtil, el qual defensa que l'ésser humà és un animal polític, és a dir, un animal sociable per naturalesa.
5-Estat de natura: Estat previ a la sociabilització, en el qual l'ésser gaudeix de llibertat absoluta.
6-Guerra de tots contra tots: Situació de conflicte que té lloc en l'estat de naturalesa, segons Thomas Hobbes.
7-Antropologia cultural: Estudi científic de les cultures humanes.
8-Socialitzacó primària: Pas més important del procés de sociabilització en el qual el subjecte s'introdueix en la cultura de la societat en que viu. Es fa durant el primer període de vida, sobretot en el nucli familiar.
9-Socalització secundària: Segon pas del procés de sociabilització en el qual s'interioritzen els mons institucionals que contrasten amb el 'món base' presentat en el primer pas.
10-Cultura: Conjunt d'artefactes, costums, creençes, manera de viure concreta que un grup social accepta com a pròpia.
11-Subcultura: Dins la cultura hi ha diferències segons l'edat, nivell sociocultural, classe social, origen ètnic... que fa que cada persona aprofitant les seves possibilitats diferent.
12-Contracultura: Moviments de rebel.lió per canviar la cultura i societat tradicional, volen imposar un nou model.
13-Nous moviments socials: Format per persones que es troben davant d'un futur indecís, o un present efímer. Són persones que tenen problemes d'identitat ja que ni la familia ni la societat els hi ha donat. Fan xerrades, se'n van del nucli familiar, reunions, activitats per intentar trobar la seva identitat, i rebutgen el materialisme social.
14-Etnocentrisme: Actitud la qual interpreta les altres cultures desde la pròpia cultura, per tant, no pot comprendre les altres cultures i dona lloc a una radicalització del sentiment cohesió de la pròpia cultura.
15-Racisme: Actitud que afirma que hi ha cultures superiors i cultures inferiors, i que es poden dividir.
16-Aporofòbia: Actitud de menyspreu i rebuig als pobres.
17-Interculturalisme: Actitud que cal tenir davant del multiculturalisme, i defensa la trobada entre les culures en condicions d'igualtat, tot respectant-les.
18-Relativisme cultural: Actitud que entén les altres cultures desde el punt de vista de la cultura estudiada, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.
19-Universalisme: Defensa que hi ha un mínim de moral que tothom ha de compartir.
20-Multiculturalisme: Convivència de diferents cultures a un mateix territori.
Actualment és una realitat que hi ha moltes cultures convivint juntes, és cert també, que durant el llarg de la història s'han anat produïnt, és a dir, no és cap novetat, les emmigracions sempre han estat, uns cops avantatgoses i d'altres no. L'essencial per conviure amb diferents cultures és el respecte i l'adaptació al lloc on vas, és a dir, que si va a un país on parlen una llengua determinada no pots tancar-te a la teva, és a dir, ha de haver-hi una predisposició per part de la persona que ha arribat al noc lloc, una predisposició per part de la persona que emmigra per tal de facilitar la seva acollida i adaptació al nou espai. Això no implica canviar els seus principis, ni es seus valors personals, no vol dir que t'olbliguin a canviar de religiò ni a canviar en aspectes d'aquest tipus. Però clar estar que si tu vols un millora a la teva vida i decideixes emmigrar, has de fer un esforç i 'amotllar-te' al lloc on vas, no es pot pretendre que els indígenes canvïn per tu, sinó que tu has de canviar una mica, fer el procés d'adaptació al nou lloc. Aquest procés, és lent, així que per part de les persones indígenes s'ha d'obtenir un respecte.
El text es basa en cultura com a forma de que l'individu té de viure en el món. La cultura és el conjut d'idees, llengua, serveis, pensaments d'un conjunt d'individus que conviuen en un lloc determinat. Identifica cultura amb la vida de cada persona, i defensa que és una millora per a la vida.
-TÍTOL: Cultura, eina d'eixamplament de la vida.
-ANÀLISI DEL TEXT:
L'autor comença dient que la cultura és la forma que té l'home de situar-se en el món, és a dir, la forma deviue e a societat, la manera que ha après a comportar-se, la manera que ha après de com actuar. Segueix fent una possible definició de la cultura, defineix aquest terme com la manera que té un poble, un conjunt d'individus de viure, defineix cultura com el mitjà que un grup d'individus utilitza per poder conviure en una zona determinada. D'aquesta manera per tant, comparteixen idees, institucions, estris, idioma, eines, serveis i també, sentiments. Aquest mitjà que l'autor explica és creat per l'home, la cultura, que sgons l'autor la societat la fa prevaler sobre el que és el medi especialment el físic, i sobre aquest medi l'individu s'educa, és a dir, es forma. Seguidament l'autor identifica la cultura amb el que és la vida pròpia, és a dir, podríem dir amb seguretat que la cultura no s'imposa a la vida, més aviat, és una ampliació de la vida, de les nostres possibilitats a la vida. Finalment, acaba dientque d'aquesta manera la cultura és una eina que amplia les possibilitats vitals dels individus.
-COMPARACIÓ:
L'autor fa una barreja entre la definició de cultura material, constituïda per productes materials i artefactes, la qual podem relacinar amb el text en la part en que anomena les eines, serveis, estris i institucions. I la cultura mental, de la qual formen part les creençes socials, valors i normes, que la podem relacionar amb la part del text on fa referència a les idees, idioma i sentiments.
COMENTARI DE TEXT (pàg.130 Doc.6) LA CIUTAT, FONT DE CIVILITZACIÓ
-IDEES PRINCIPALS: L'autor defena que la ciutat civilitza a l'home, és a dir, l'home neix salvatge, es civilitza i s'adaptaa la ciutat.
-TÍTOL: Civilització del home gràcies a la ciutat.
-ANÀLISI DEL TEXT: El text comença dient que la ciutat és el lloc i a la vegada el motiu civilitzador per al home, diu l'autor que són les zones més cultes del món. Explica, que civilitzat és l'individu educat a la ciutat, a la 'civis'. Això es produeix gràcies al contacte diari, com diu l'autor, gràcies a l'àgora i al negoci, a el contacte dari amb tots els elements pertinents de les ciutats, com poden ser: el contacte amb els altes éssers, la comunicació, el contacte econòmic, social i cultural en els centres urbans, a les metropolis. Segueix dient que a la ciutat, cruïlla i dipòsit és el punt de trobada de les diferents ides i com diu l'autor, el magatzem de mitjans. Dins les ciutats es domestica el salvatgisme de l'home, és a dir, que l'home neix salvatge i a les ciutats es domestica. Allà també apren difernts valors de l'home com són la cortesia, el refinament i el diàleg entre individus, gràcies al diàleg obtenim veritats i a la vegada intercanvis d'idees. L'autor acaba dient que partint de la ciutat neix la llibertat i l'invent.
-COMPARACIÓ: Aquest autor jo diria que defensa la mateixa teoria que Thomas Hobbes que parteix d'una consideració pessimista dels éssers humans, ''l'home és un llop per a l'home'', és salvatge per naturalesa i qe gràcies a la ciutat a la societat , ja que al imposar lleig es fa possible una societat on es pot conviure en pau. Aquesta teoria la podem comparar amb la teoria defensada per Jean-Jacques Rosseau que parteix de la hipòtesi de que l'home neix bo i degut a la comunitat i civilització l'éssers es converteix en malvat, és a dir, es fa malvat al fer-se sociable. També, tenim l'altra teoria que defens que l'ésser humà és sociable per naturalsa, aquesta es defensada sobretot per Aritòtil, diu que l'ésser humà és un animal ja sociable per naturalesa, i que necesita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d'acord amb les capacitats pròpies. També, és una teoria basant concorda amb aquest text.
-BIOGRAFIA DE L'AUTOR: Karl Popper, va néixer el 28 de juliol de 1902 a Viena, en aquells moments situada a l'Imperi austrohongarès però que avui en dia és la capital d'Àustria, en una família de religió jueva convertida al protestantisme. Va començar la seva carrera com aprenent ebenista, però posteriorment va estudiar filosofia a la Universitat de Viena, en la qual es va doctorar l'any 1928. L'any 1929 inicià la seva activitat docent en aquesta universitat com a professor de matemàtiques i física. Sovintejava el Cercle de Viena (neopositivista) sense arribar mai a entrar-hi. El seu pensament va ser influenciat per les seves lectures de Gottlob Frege, Alfred Tarski i Rudolf Carnap. L'ascens del nacionalsocialisme a Àustria va dur finalment a la dissolució del Cercle de Viena. L'any 1936 el seu fundador Moritz Schlick va ser assassinat per un estudiant, la qual cosa fou obertament celebrada per la premsa propera al nacionalsocialisme. El 1937, després de la presa del poder pels partidaris d'Adolf Hitler, Popper, davant l'amenaçadora situació política, es va exiliar a Nova Zelanda, després d'intentar en va emigrar als Estats Units d'Amèrica i Gran Bretanya. Enrere va deixar a tota la seva família, incloent-hi la seva mare malalta; en total 16 familiars de Popper van ser assassinats pels Nazis. El 1937 va acceptar una proposició de professor associat a Christchurch, on va restar durant tota la Segona Guerra Mundial. El 1945 va tornar a Europa per instal.lar-se a Londres on va exercir de professor de lògica i de metodologia de les ciències a partir d'una proposició de Friedrich August von Hayek, professor a la London School of Economics and Political Science (LSE). Aquell mateix any adquirí la nacionalitat britànica. El 1969 es va retirar de la vida acadèmica activa, passant a la categoria de professor emèrit, a pesar de la qual cosa va continuar publicant fins a la seva mort, esdevinguda el 17 de setembre de 1994 a l'East Croydon de la ciutat de Londres. Nomenat Cavaller per part de la reina Elisabet II del Regne Unit l'any 1965, també fou membre de la Societat Mont Pelerin, comunitat d'estudis fundada per von Hayek per promocionar una agenda política liberal, i de la Royal Society de Londres. El 1989 fou guardonat amb el Premi Internacional de Catalunya, en la seva primera edició i concedit per la Generalitat de Catalunya.
-IDEES PRINCIPALS: El text tracta sobre la verificació i falsació. Allò que és cert, és allò acceptable, és allò que es pot refutar o falsificar. Res no pot ser verificat per sempre. Arimetria entre allò vertader i allò fals, és derivat de la forma lògica dels enunciats universals. És possible deduir de enunciats singulars allò fals, d’enunciats universals, veritats universals.
-TÍTOL: Existeixen les veritats universals?
-ANÀLISI DEL TEXT: L’autor defensa que els enunciats per ser científics han de poder ser falsats, és el criteri de demarcació, és la falsabilitat. Les ciències naturals han de poder ser posades a prova: enunciats contestats. ‘El Cercle de Viena no té raó’ diu l’autor, sinó que un enunciat no pot ser verificat per sempre com deia el Cercle de Viena. Ha de ser possible que es pugui refutar el sistema perquè pugui ser científic. ‘Demà plourà o no plourà’ enunciat cert però no buit, no és empíric no pot ser refutat, és un enunciat totalment cert, però a la vegada no és empíric. ‘Plourà aquí demà’, en canvi, si demà no ha plogut l’enunciat serà refutat, així que si que forma part del mètode científic. Cap enunciat científic no pot ser totalment verificat, sinó tots poden ser falsats. La inducció és falsa a partir dels enunciats singulars, així que no es pot fer enunciats universals a partir d’ells, però aquests anteriors si que podran ser falsats.
-COMPARACIÓ DEL TEXT AMB ALTRES TEORIES:
La teoria defensada per l'autor, diu que el enunciat depen de la teoria que prenem com a punt de partida per fer l’observació. També defensa, que no hi ha ninguna justificació per establir de enunciats particulars, enunciats universals. La falsabilitat i verificabilitat són criteris de demarcació, els quals fa que sigui possible refutar des de l'experiència un estudi científic, és a dir, empíric.
L'autor defensa una teoria la qual està molt vinculada amb el mètode empirista, mètode científic. Aquest mètode, diferència les fonts de coneixement les quals el mètote empiricoracional li dona més importàcia, aquestes són l’experiència i la raó, tot i així, dona més importància a l’experiència.
Uns altres mètodes són el transcendental i el analiticolingüístic. En primer lloc, el transcendental és el que estbleix quines són els condicions que possibiliten el coneixement, i a la vegada també defensa les dues fonts de coneixement, per una banda la facultat de la sensibilitat i per l'altra, les intel·lectuals, que podem relacionar amb l’ enteniment, la raó i per últim, amb el judici.
El mètode analiticolingüístic, per altra banda, defensa que la majoria dels problemes es plantegen perquè el llenguatge filosófic, les expressions filosòfiques són poc precises i a la vegada obscures, poden crear confusions. Per aquest motiu, els defensors d'aquesta teoria, defensen que la funció de la filosofia és analitzar el llenguatge i aclarir el llenguatge i les exprssions filosòfiqes.
.jpg)
