L'Univers, un llibre immens: marzo 2011

CREUS QUE AQUEST ÉS EL MILLOR DELS MÓNS POSSIBLES?

Jo crec que aquest, sense subte, no és el millor món on es pot viure. Per una banda, aquest és un món ple d'injustícies on el propi ésser humà l'ha propiciat. L'home és un ésser envejòs i dolent, en major o menos mesura, però envejòs i dolent.

D'aquesta manera, un ésser amb aquests adjectius per naturalesa no pot propiciar a crear un món perfecte on viure en pau i harmonia.

D'altra banda, hi ha altres coses que l'home no pot controlar i que fan del món, un món totalment imperfecte. Aquestes coses són bàsicament les malalties, com el càncer per exemple.

Quin moón perfecte és aquest on els nadons moren sense cap mena de culpa? Quin món perfecte és aquest on persones innocents moren diariament, i d'altres delinqüents i dolentes viuen feliçment? Això és perfecció? Jo crec que no, estic segura que no.

ACTIVITAT 21

COMENTARI DE TEXT DE DESCARTES

Relació entre ment i cos

“I en primer lloc, com que sé que totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Déu tal i com jo les entenc, en tinc prou amb poder entendre de manera clara i distinta una cosa sense l’altra, per a estar cert que l’una és diferent de l’altra, ja que, almenys per part de Déu, es poden presentar separadament; i per a considerar-les coses diverses, és ben igual quina sigui la potència que faci la separació. Per tant, del fet mateix de saber que existeixo i d’advertir, mentrestant, que no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la meva naturalesa o essència, llevat només el ser una cosa pensant, en concloc correctament que la meva essència consisteix només en això: ser una cosa pensant. I encara que potser (o millor dir, amb certesa, tal com diré després) tingui un cos, que està unit a mi de manera molt estreta, amb tot, com que, d’una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que sóc només una cosa pensant, no extensa, i d’altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que és només una cosa extensa, no pensant, és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell.”

-IDEES PRINCIPALS:S

Aquest text tracta sobre la relació, el dualisme, entre cos i ànima. Descartes defensa la seva teoria de l’existència del jo, jo penso, per tant, jo existeixo, és a dir, jo existeixo perquè sóc una cosa pensant. En el text també fa referència a l’ immortalitat de l’ànima, ja que l’anima pot existir sense el cos.

-TÍTOL: Pensament com a principi etern.

-ANÀLISI DEL TEXT:

L’autor comença afirmant que tots els cossos tal i com tu els veus estan fets per Déu, tots aquells cossos que el teu enteniment percep han estat creats per Déu, és a dir, fa referència a la substància infinita creadora de les altres dues substàncies, Déu. Seguidament, diu que gràcies a saber que Déu ho ha creat tot pots diferenciar les substàncies, pot ser no pots conèixer-les totes a la perfecció però coneixen una tal i com és pots saber que no és igual que l’altre, és a dir, que tenint una idea clara i distinta d’una d’elles pots saber que ja és diferent a l’altre, gràcies a que Déu les presenta separades les unes de les altres i així pots diferenciar-les i veure-les diferent. Descartes continua fent referència a l’afirmació de l’existència del jo, sense cap mena de dubte, jo sé penso, jo sóc, així que per l’autor el jo és la primera veritat, el paradigma de la consciència, i també afirma a partir d’aquesta idea que no hi ha cap altre cos que pertanyi purament a la meva essència, a la del jo, ja que el fet de ser una cosa pensant fa que existeixi, ‘cogito ergo sum’, llavors fa referència a la substància pensant al jo, la meva essència és la substància pensant, és a dir, la meva essència es la meva ment, gràcies a que penso sóc. A partir de aquí, l’autor comença a fer referència al dualisme entre cos i ànima. L’ésser humà esta compost per dues substàncies, la pensant, l’ànima, i la substància externa, el cos, que està unit a la pensant, és a dir, el cos està lligat estretament a l’ànima, a la ment, al jo. A partir d’aquí, jo sé que existeixo perquè penso, però a la vegada tinc un cos que està unit a mi, al jo. Llavors, jo tinc una idea clara i distinta de mi, sé que jo existeixo perquè penso, però a la vegada tinc una idea diferent del meu cos, lligat a mi. Descartes acaba afirmant, per tant, l’ immortalitat de l’ànima, que l’ànima pot existir sense el cos, el jo és diferent al cos i per tant, jo puc existir sense ell.

-COMPARACIÓ:

Podem comparar aquesta teoria de Descartes amb Plató ja que tots dos defensen el dualisme entre cos i ànima, l’ immortalitat de l’ànima, ja que de la mort del cos no se segueix la mort de l’ànima, d’aquesta manera, l’ànima pot existir sense el cos. També podem trobar una oposició amb la teoria d'Aristòtil, que defensa una unió substancial.

FILOSOFIA MODERNA

ACTIVITAT 20

COMENTARI DE TEXT DE DESCARTES

El jo com a substància pensant i de l'ànima

-Cogito ergo sum:

Fórmula que usà Descartes per a expressar la primera evidència filosòfica: l'existència del subjecte pensant, palesa àdhuc enmig del dubte metòdic. En cap dels seus possibles antecedents històrics (Plotí, sant Agustí) no té l'absoluta prioritat gnoseològica que té en Descartes. Des de la seva aparició fins a l'actualitat, aquest principi ha estat sotmès a nombroses interpretacions i objeccions per part de filòsofs d'orientacions molt diverses. Malgrat això, ha marcat, d'una forma o altra, tot el pensament modern fins a la reacció de la fenomenologia i de l'estructuralisme.

-IDEES PRINCIPALS:

En aquest text, Descartes tracta sobre la part de la seva teoria dedicada específicament al jo i a l'ànima. El jo és la primera veritat intuïda, és el subjecte, el centre de la teoria de Descartes. Del jo és de l'únic que no podem dubtar, per tant, el text es centra en el cogito ergo sum i en l'existència i l'immortalitat de l'ànima.

-TÍTOL: Jo com a primera veritat.

-ANÀLISI DEL TEXT:

Aquest text forma part del Discurs del Mètode de l'autor racionalista Descartes. En el text exposa la seva teoria del dubte metòdic que culmina amb la certesa de l'existència del jo. Si jo dubto de l'únic que no puc dubtar és de que estic dubtant, i si dubto vol dir que penso, i si penso mol dir que sóc, per tant, Descartes troba la seva primera veritat, el JO, el subjecte, el paradigma de la consciència. Segons Descartes no es pot dubtar de l'existència d'aquest, el que pensa sóc jo, és una veritat intuïda, jo sóc una cosa que pensa. En aquest text Descartes defensa el dualisme entre cos i ànima, l'ànima pot existir sense el cos, per tant, de la mort del cos no se segueix la mort de l'ànima. L'ànima no està sotmesa a les lleis mecaniques, l'ànima no segueix les lleis de la natura, per tant, l'ànima és lliure. Tant l'ànima com el jo existeixen independentment sense el cos. Entre substàncies es dona una interacció, una comunicació entre substàncies.

-COMPARACIÓ:

Aquesta teoria de l'ànima de Descartes es pot comparar amb molts filòsofs. Aquest dualisme entre cos i ànima influeix a autors posteriors com Spinoza o Leibniz.

També podem comparar amb Plató i Aristòtil. Plató defensava que cos i ànima representaven un dualisme accidental, el cos és una presó per a l'ànima. En canvi, Aristòtil defensava una unió substancial. Descartes vol que sigui una unió accidental, tot i que partint de la seva teoria es pot veure una unió substancial.

PLATÓ

ARISTÒTIL

DESCARTES

SPINOZA

LEIBNIZ

ACTIVITAT 19

COMENTARI DE TEXT DE DESCARTES

Distinció entre somni i vigília

-IDEES PRINCIPALS:

Aquest fragment pertant a les Meditacions Metafísiques de Descartes. Tracta sobre la seva teoria del coneixement, que per tal d'assolir-lo cal passar per una fase de dubte, el dubte metòdic. És necessar posar tot en dubte, tot és dubtable. Per arribar a la certesa hem de passar pel dubte.

-TÍTOL: El dubte com a camí del coneixement.

-ANÀLISI DEL TEXT:

El text de Descartes tracta sobre la seva part de la teoria que fa referència al dubte metòdic, és a dir, al mètode del dubte com mitjà d'arribar al coneixement. L'objectiu d'aques mètode és criticar radicalment totes les opinions que es creien vertaderes fins a llavors. Descartes busca allò què és indubtable, que seria la peça cabdal per el punt de partida de la filosofia. Segons Descartes no es pot acceptar res que sigui dubtable. Per a l'autor el dubte té diferents fases, en el text fa referència a la primera que afirma que cal posar en dubte tant el coneixmenet sensible, i la segona que afirma que s'ha de posar en dubte també la realitat.

La primera fase, en la qual hem de dubtar del coneixement que ens arriba per mitjà dels sentits. Descartes pensa que s'ha de dubtar ja que si els sentits ens han enganyat una vegada, ho poden fer més d'una. D'aquest manera, si els sentits ens enganyen a vegades quin motiu tenim per pensar que no ho fan sempre? Ja que no ens hem de refiare d'aquells que ens han enganyat una vegada. Per tant, per a Descartes el coneixement sensible és un coneixement de coses probables, coses que no són certes, són dubtoses.

Pel que fa a la segona fase, l'autor defensa que s'ha de dubtar també de la realitat, ja que quan dormim i somiem, creiem que allò que somiem és cert, creiem que el somni és real. Per tant, es pregunta, no pot ser que aquest món real sigui un somni, una fantasia o una il.lusió? No pot ser que les coses mateixes siguin imaginaries?

Per tant, Descartes porta el dubte fins a la màxima radicalitat, però en canvi, el dubte metòdic no és escèptic sinó què és el pas previ a la trobada de la certesa.

-COMPARACIÓ:

Aquesta teoria de Descartes la podrem comparar amb els empírics els quals defensen que el coneixement es coneix per mitjà dels sentits. En canvi, Descartes pensa que els sentits ens enganyen, per tant, no són fiables com per ser el mitjà de coneixement, la font de coneixement.

També podem comparar amb els escèptics, ja que aquests pensen que no hi ha veritats, i en canvi, Descartes defensa que el dubte metòdic és el mètode a través del qual es pot arribar al coneixement, a la veritat, per tant, és el pas previ a la trobada de la certesa del coneixement.

Descartes: El dubte metòdic

ACTIVITAT 18

COMENTARI DE TEXT DE DESCARTES

Les regles del mètode cartesià

-SIGNIFICACIÓ DE CARTESIANISME:

Per a Descartes, “mètode” és recerca de la veritat i, com hem intentat mostrar, aquest és un camí que ja abans ha estat anticipat i iniciat per Maquiavel, La Ramée i Montaigne que fan inviable, després d’ells, tornar a invocar la Fortuna o el Destí com a principis d’ordenació del món. Quan la princesa Elisabeth li demanà el seu parer sobre “El Príncep” de Maquiavel (1646), Descartes li respongué: “Il faut tellement se tenir hors de l’empire de la fortune” (“cal absolutament mantenir-se fora de l’imperi de la fortuna). L’ordre i la “virtù” han de ser el signe de la raó. Tot el cartesianisme és un seriós esforç per posar ordre (mètode) on hi havia atzar.

Per tenir una imatge “veritable” del món, cal un mètode, una forma ordenada de comprensió del món. Per això Descartes es feu retratar amb una llegenda que diu: “Mundus est fabula”: el que importa no són les aparences (l’atzar, la faula), sinó l’ordre intern matematitzat.

Allò que singularitza el mètode cartesià és la seva universalitat, garantida per la matemàtica (que pareix com a paradigma de certesa) i per ser una guia envers la veritat on el subjectivisme (montaignià o maquiavèlic) queda del superat, tot i que no negat. El que aporta Descartes és sobretot aquesta capacitat de conjuminar la racionalitat (pròpia del model matemàtic) i autonomia del jo en el context d’un principi innat que és cogito.

Si Descartes amb el “Cogito” inicia la filosofia moderna és perquè el dubte i l’evidència troben el seu lloc integrat i coherent. Ni l’un ni l’altre no són inútils, tots dos principis tenen el seu moment i la seva necessitat. En definitiva, el cartesianisme és un “pensament arquitectònic”. La “recerca d’un equilibri” (Alquié) i d’un ordre són una bona clau de comprensió del seu pensament.

-IDEES PRINCIPALS:

En aquest text del Discurs del Mètode, Descartes ens presenta les regles del seu mètode cartesià. Per mitjà d'aquest mètode vol arribar a la veritat, vol guiar la raó a través d'un seguit de regles senzilles i escasses, per a la vegada, aquell si les compleixi no confondrà el fals amb el vertader.

-TÍTOL: Ordenar les idees per arribar al coneixement.

-ANÀLISI DEL TEXT:

En primer lloc, cal que diguem que la paraula mètode ve de la paraula methodos que significa camí. Segons Descartes el mètode cartesià ens ha de portar a la certesa d'allò indubtable. Aquest consisteix en un seguit de regles, i aquell que les compleixi no pot confondre allò cert amb allò fals, ja que el mètode permet saber com utilitzar l'intuició i saber com s'han de fer les deduccions. Aquest mètode consisteix en quatre fases, en quatre regles:

En primer lloc l'evidència, és el primer precepte, és el primer criteri, l'absència de dubte. S'ha d'evitar la precipitació i només hem de tenir present allò que es presenta amb claredat i distinció. Els coneixements són vertaders quan són clars i distints.

En segon lloc trobem l'anàlisi, que davant de dificultat s'ha d'nalitzar, dividir en punts i desenvolupar. És aquell procés que segueix la ment per arribar a les idees clares i distintes, per arribar fins els elements més simples.

En tercer lloc, trobem la síntesi, que consisteix en conduir ordenadament els pesaments pujant dels més simples als més complexos. Per tant, s'ha de passar d'allò simple a allò complex, ja que juntar de les parts de l'anàlisi és un fet complex.

I en últim lloc, la revisió i enumeració, és el pas final, s'ha de fer al acabar el procés per revisar i repassar. En el cas de l'anàlisi fem l'enumeració, i en el cas de la síntesi la revisió.

-COMPARACIÓ:

Aquesta part de la teoria de Descartes, el mètode cartesià, pot comparar-se amb el mètode que segueix Plató per assolir el coneixement. Aquest últim va des l'oponió fins ala ciència, des la conjectuea fins el procés d'intuició, tot i aixì, aquest últim només és possible en el món intel.ligible, ja que per a Plató el coneixement no existeix en el món sensible, perquè el coneixement, és un coneixeent de les idees que només es pot fer en el grau superior. En aquest lloc,trobem el major bé, el més difícil de veure, el BÉ.

també podem comparar amb la teoria del coneixement d'Aristòtil. que segueix quatre fases per arribar al coneixement d'allò Universal, en primer lloc a través dels sentits, què és la sensació el punt de partida. En sgon lloc, allò que assolim a través dels sentits les unifiquem a través del sentit comú. En tercer lloc, la imaginació presenta la imatge a l'ànima (enteniment pacient). I en quart i últim lloc, aquestes imatges l'enteniment agent és el que les produeix en Universal, ja que extreu l'essència.

ACTIVITAT 17

ELS COSSOS SÓN TAL I COM ELS PERCEBEM?

La resposta més fàcil i senzilla a aquesta pregunta seria una afirmació. Tot i això, pensant una mica més enllà, és totalment cert que quan jo somio penso que es veritat. Quan somien sentim dolor, alegria, pena, sorpresa, un gran nombre d'emocions que tots creiem que són veritat, per tant, el meu inconscient està creant en mi una percepció errònia. Llavors, partint d'aquest fet puc pensar que allò que jo veig, sento, oloro, no és cert, vull dir, no és tal i com crec. Per tant, partint d'aquí puc dubtar de tot. Els cossos arriben a la meva ment per mitjà dels sentits, aquests a vegades ens enganyen, per tant, podem dubtar sempre, això és el que diu Descartes. Aplicant aquesta teoria a la vida real, està clar que quan algú ens enganya ens costa o bé no tornem a confiar més. Per tant, amb els sentits passa exactament el mateix que amb les persones a la vida real. Però a aquesta conclusió arribo un cop he analitzat la teoria de Descartes, un cop la coneixo. Per mi mateixa, no seria capaç de fer cap mena de argument que s'hi assembles. Per tant, per mi mateixa diria que els cossos si són tal i com els percebo. Però partint de la gran teoria de Descartes trobo que allò que diu i té molt de sentit. D'aquesta manera, no sabria que dir ja que jo veig les coses i ingènuament penso que tot és com se'm presenta i no dubto en cap moment, encara que molts cops tots ens hem preguntat si el color blau que jo veig és el mateix que tu veus, o hem pensat que si jo sóc físicament tal i com tothom em veu. Podem posar un exemple clar, quan jo parlo em sento que parlo d'una manera, però quan tenim l'oportunitat de sentir-nos grabats o des d'un punt de vista exterior, observem que no parlem de la mateixa manrea que ens escoltem.

ACTIVITAT 16

COMENTARI DE TEXT DE DESCARTES

El dubte metòdic i el cogito

-BIOGRAFIA:

René Descartes (Renatus Cartesius en llatí) va ser un important filòsof racionalista francès del segle XVII, també conegut per les seves obres de matemàtiques i de diferents branques de la ciència. És considerat el pare de la filosofia moderna, en ser el primer en proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre d'altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot idea amb el significat de "contingut de la ment humana", la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència cogito ergo sum (penso, aleshores existeixo), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.

-IDEES PRINCIPALS:

Aquest text de Descartes tracta sobre la seva teoria del dubte metòdic, en la qual creu que per assolir el coneixement vertader primer cal passar per dubte. S'ha de dubtar de tot, dubte del coneixement sensible, els sentits ens poden enganyar, dubte de la realitat, quan somiem creiem que és real. Descartes en aquesta teoria porta el dubte fins l'extrem, per tal d'arribar al coneixement veritable.

-TÍTOL: El dubte del coneixement.

-ANÀLISI DEL TEXT:

Aquest text de Descartes forma part de la seva obra Meditacions Metafísiques. El text comença fent referència de totes aquelles costums i opinions que considerem principis indubtables, però que ell creu que són dubtables. L'objectiu de la teoria de Descartes és arribar a la certesa, a la veritat. Per fer-ho cal dubtar de tot, tot és dubtable, tot es pot posar en dubte. Aquest principi de dubtar de tot l'autor l'anomena principi de recontrucció.

Per a Descartes en la filosofia, en el pensament, aquell principi que es manté sempre és el JO.

Un cop dubtat de tot només ens queda una cosa indubtable, el JO, és allò que es manté en el dubte.

Els sentits, a vegades, ens han fer dubtar, ens han enganyat. Tot i això, la raó també té errades, així que no només és cosa dels sentits. Descartes diu que ell també pot equivocar-se, és un ésser finit, per tant, no és perfecte. Allò que ho estic coneixent, pot ser que sigui un somni perquè quan ho estic somiant crec que allò que se'm apareix és real, és veritat.

Però hi ha un principi que és indubtable, el JO. JO penso, potser és fals allò que estic pensant, però allò què és segur és que JO penso, així que JO sóc, cogito ergo sum (jo penso, per tant, jo sóc).

Segons Descartes, ni el escèptics poden negar el Jo, no poden dubtar d'aquesta primera veritat intuïda en la teoria de Descartes, no es pot dubtar del JO.

El Discurs del Mètode, per tant, considera que el JO és el principi de la filosofia, el cogito, jo penso, per tant, jo sóc, pienso, luego existo. Per tant, com la filosofia busca la veritat, el coneixement, s'ha de centrar en el JO ja que és la primera veritat.

-COMPARACIÓ:

La teoria del gran racionalista la podem comparar amb diverses teories de diversos autors. En primer lloc, podem comparar-ho amb els sofistes, ja que aquests pensen que el conexiement és subjectiu, és relatiu. Per als sofistes no existeix coneixement objectiu, aquest tema és problemàtic per a ells, en canvi, per a Descartes si que es pot arribar al coneixement, a la veritat, ja que el jo és la primera veritat i a partir d'aquesta desenvolupa una llarga teoria on si que s'arriba al coneixement.

També podem comparar-ho amb Sant Agustí, un filòsof de la Edat Mitjana que té una teoria força diferent a la del racionalista Descartes. Per a Descartes el tema central de la filosofia és el JO, el subjecte, en canvi, per a Sant Agustí el centre de la seva teoria és Déu, i el tema del ésser queda en un lloc molt secundàri.

ENLLAÇOS SOBRE EL TEMA DESENVOLUPAT:

Descartes: Vida i obra

Meditacions Metafísiques

Descartes: El Discurs del mètodo

ACTIVITAT 15

COMENTARI DE TEXT DE SANT AGUSTÍ

EL TEMPS VA SER CREAT AMB DÉU

-BIOGRAFIA

Agustí d'Hipona va néixer el 354 a Tagaste (Numídia), actualment Souk Ahras, part d'Algèria. Així doncs, era d'ascendència berber. La seva mare, santa Mònica, era una cristiana devota, i el seu pare, Patrici -mort vers el 424-, era pagà

A l'edat d'onze anys, fou enviat a una escola a Madaura, una petita ciutat numídia a unes 19 milles de Tagaste. Allí fou familiaritzat amb l'educació clàssica llatina -retòrica, literatura, etc.-, així com amb les creences paganes i les seves pràctiques. L'any 369 i el 370, es va quedar a casa; durant aquest període va llegir l'Hortensius, un diàleg de Ciceró, que el marcà profundament i li despertà l'interès per la filosofia. Més endavant, Agustí consideraria a Ciceró com una autoritat contra les fal·làcies acadèmiques.

Als disset anys, gràcies a la generositat d'un conciutadà, Romanius, va poder marxar a Cartago, per prosseguir amb la seva educació en retòrica. Allí queda impressionat per la retòrica i les creences del maniqueisme, de manera que s'hi adhereix, per desgrat de la seva mare, profundament cristiana. En la seva joventut, Agustí viu una vida hedpmista, i a Cartago, estableix una relació amb una dona jove, Floria Aemilia, que seria la seva concubina durant més de quinze anys. En aquest període, tenen un fill, Adeodat (Adeodatus). Durant el 373 i 374, Agustí ensenya gramàtica a Tagaste. L'any següent, es trasllada a Cartago per dirigir una escola de retòrica, i s'hi quedaria durant nou anys. Molestat pel comportament dels estudiants de Cartago, el 383 es trasllada a Roma per establir-hi una escola, perquè hi practiquessin els millors i més brillants rètors. Tanmateix, el deceberen les escoles romanes, que considerà apàtiques. Quan arribà el moment de pagar els seus honoraris, els estudiants marxaren. Els amics maniqueus el presentaren al prefecte de la ciutat de Roma, Quint Aureli Simmac, a qui se li havia demanat de recomanar un professor de retòrica per a la cort imperial de Milà.

-IDEES PRINCIPALS:

El text parla del temps com a criatura. No és possible pensar que hi havia abans de la cració, ja que Déu ha creat el temps, creant així el món. Déu és superior ja que per a ell el temps no passa perquè és etern. En canvi, per a les persones si que hi ha passar, present i futur, per tant, són éssers finits i inferiors.

-TÍTOL: Déu com a principi de tot.

-ANÀLISI DEL TEXT:

El text comença dient que hi ha casos on les persones no tenen idees o clares, aquestes poden explicar el món sense tenir a Déu com a creador del món. Pensar què hi havia abans de la creació del món, abans que Déu creés el món. L'autor diu que pensar això és fals, és a dir, són coses falses, són coses que no tenen sentit. El motiu de que sigui fals és que abans que Déu fes la creació del món no hi havia abans, no hi havia temps passat a la creació ja que si Déu ho ha creat tot, també ha creat el temps. Per tant, no pots pensar què hi havia segles abans, anys abans de la creació perquè el temps va ser creat per Déu.

Aquí, Sant Agustí es planteja diverses preguntes sobre com és possibl que algú pugui pensar aquestes coses que ell classifica de faes, és a dir, com pot algú pensar en un temps previ a la creació si Déu va crear el temps?

Per tant, segueix, no és possible preguntar que feia Déu abans de crear perquè l'abans és possible només si hi ha temps, i com no hi havia fins a la creació, doncs no és possible.

Déu és el creador del temps, és el temps. És anterior al temps, per tant, és principi de tot.

Déu, segons l'autor, és superior al temps, és sempre i etern, és sempre present.

Les persones, en canvi, són inferiors a Déu, ja que el temps si que passa per a elles i no és etern.

És a dir, podem concloure dient que Déu sempre és avui, sempre és ara, és etenr, és sempre.

-COMPARACIÓ:

Aquesta teoria defensada per Sant Agustí es pot comparar amb el concepte de temps de Parmènides. Aquest últim afirma que sempre és ara, no hi ha futur ni passat, és present. D'aquesta manera, podem comparar amb el temps per a Déu segons Sant Agustí, Déu sempre és present, no hi ha passat ni futur. Aquesta idea segons Sant Agustí no és igual per a les persones, per tant, es compara amb el temps per a Déu de Sant Agustí i el temps per a Parmènides. Tot i això, Sant Agustí defensa la creació a través del dogma de la fe, i en la teoria de Parmènides aquesta idea no apareix.

ACTIVITAT 14

Sant Anselm de Canterbury- Argument ontològic

-BIOGRAFIA:

El filòsof i teòleg escolàstic més important del s. XI, nascut a Aosta (Piemont). Després d’ingressar almonestir benedictí d’aquesta mateixa ciutat, es va dirigir al monestir de Bec, a Normandia, per seguir els passos de Lanfranco de Pavia, de qui havia estat deixeble. Va ensenyar en aquest monestir i després, el 1093, va ser anomenat arquebisbe de Canterbury. En la qüestió de la relació entre fe i raó, segueix la línia agustiniana, però s’inclina pel lema la fe que busca la intel·ligència: «No pretenc entendre per creure, sinó que crec per entendre». És dels primers a intentar raonar sobre la pròpia fe amb el recurs a la lògica del seu temps. La seva obra De grammatico es considera una de les primeres obres desemàntica medieval. Però la seva fama es deu sobretot a haver estat u dels primers a buscar argumentacions sobre la existència de Déu: en el Monologion[Soliloqui] presenta argumentacions a posteriori, del tipus de prova cosmològica, però el més conegut d’aquests arguments és l’argument a ‘priori’, que després la tradició, a partir de Kant, va anomenar argument ontològic, que proposa en elProslogion (cap. 2) [Discurs]. La idea fonamental de l’argumemt és que la noció de «ser perfecte» inclou ja l’existència d’un ésser perfecte, i a això no s’hi pot oposar ni tan sols l’«insensat», que, segons el salm (Salm14,1) diu en el seu cor: «Déu no existeix». El monjo Gauniló, el seu opositor, ja li va replicar en el seu temps que no és lògicament possible passar d’una «existència pensada» a una «existència demostrada».

-ARGUMENT ONTOLÒGIC:

Sant Anselm de Canterbury defensa l’argument ontològic, l’argument a priori amb l’existència de Déu. Sant Anselm desenvolupa la seva teologia dialèctica en les obres Monologion i Proslogion. En aquesta última obra, intenta demostrar l’existència de Déu per mitjà de la raó. Defensa que Déu és l’ésser més gran del qual res no pot ser pensat. Per aquesta raó, no pot existir només en l’enteniment sinó que també ha d’existir en la realitat. Contrariament, no seria l’ésser més gran del qual res no pot ser pensat. Existir és més perfecte que no existir, i Déu és l’ésser màximament perfecte, per tant, Déu existeix. Segons Sant Anselm, aquest argument és un prova racional que hauria de ser admesa fins i tot per aquell que no creu, l’ignorant que diu en el seu cor que Déu no existeix, l’ateu.

Aquest argument, però, ha tingut al llarg de la història un conjunt de detractors, com és el cas de Tomàs d’Aquino i Kant. A la vegada, també ha tingut partidaris, com és el cas de Duns Escot, Descartes, Leibniz i Hegel. El s detractors van rebutjar que es pogués deduir l’existència real d’un ésser a partir només de la seva definició. En canvi, els partidaris van afirmar i compartir, que és possible i necessari definir a un ésser partint de la seva definició, per el cas de la caua o bé, essència primera.

ACTIVITAT 13

EPICUR- CARTA A MENECEU

-BIOGRAFIA:

Epicur (Epicurus Ἐπίκουρος) (Samos, 341 aC- Atenes 270 aC) fou un filòsof grec. És una de les figures més singulars i polèmiques de la filosofia hel·lenística. Tot i que nasqué a Samos era fill d'un atenenc de nom Neocles establert a l'illa. La mare es deia Carestrata. Va viure a Samos fins als 18 anys i després va tornar a Atenes (323 aC) a l'escola deXenòcrates de Calcedònia segons alguns, el mateix Epicur ho negà. Deixeble de Nausífanes fou seguidor de Demòcrit. Quan va esclatar la guerra de Làmia se'n va anar d'Atenes i va marxar a Colofó on llavors vivia el seu pare, i es va dedicar a l'ensenyament. Progressivament va concentrar els seus ensenyaments en la filosofia. Va anar després a Mitilene i

Làmpsac on va ensenyar durant 5 anys. El 305 aC amb 35 anys va tornar a Atenes i va adquirir una casa amb un jardí conegut per Κῆποι Ἐπικούρου, al cor de la ciutat, on va establir la seva escola filosòfica i va fundar l'epicureisme. L'escola fou coneguda com "El jardí", per estar situada al jardí de la seva casa d'Atenes. Va romandre a Atenes la resta de la seva vida.

-ANÀLISI DE L'OBRA:

Aquesta obra és la més coneguda d'Epicur, tracta sobre la qüestió ética. La carta comença parlant de filosofia com a medicina, com a remei de l’ànima. Filosofia és allò que ens ha d’ajudar a viure, cal filosofar al llarg de la vida. Diu que cap persona per jove o vella que sigui pot dubtar de que pot filosofar, perquè tinguis l'edat que tinguis pots filosofar, es pot intentar arribar a la salut de l'ànima, això és realment filosofar.

Segueix dient que ningú pot deixar de filosofar per ser massa jove, massa petit, es pot filosofar tinguis l’edat que tinguis. Tampoc s’ha de deixar de fer-ho quan algú és massa vell, dir que t’ha passat el moment, que t’ha passat el temps. Això seria renunciar a la felicitat. D’aquesta manera, tant joves com vells han de tenir dret i han de poder filosofar.

D’una banda, els vells per conservar-se joves gràcies als records. D’altra banda, els joves per tenir la experiència del vell, imperturbància davant del futur. Cal pensar què és allò que ens aporta allò que tothom busca, la felicitat. Si tenim aquesta, ho tenim tot, però si no la tenim la busquem, ja que tothom vol aconseguir-la, vol arribar a ella fent tot el possible.

Seguidament diu que pensem i practiquem aquells principis necessaris per arribar a la vida feliç. Primer de tot, cal considerar la divinitat com aquell ésser incorruptible i també feliç, allò diví és allò que sempre es relaciona amb la felicitat.

Segons els déus, Epicur pensa que si que existeixen, però no es preocupen per els afers mortals. Per tant, viuen tranquils i no els hi hem de tenir por. Els déus no tenen importància, ja que no intervenen. D’aquesta manera, per Epicur, els déus són figures decoratives.

Seguidament, parla de la mort, no ens hem de preocupar de la mort, ja que quan arriba la mort no hi ha por perquè quan nosaltres hi som la mort no hi és, i quan la mort hi és nosaltres no hi som. Per tant, no té sentit l’engoixa de l’espera.

Després, fa referència als desitjos, als tres tipus, hi ha alguns que els hi hem de donar sortides, són els bàsics (menjar, beure, vestir-se i tenir un sostre per viure). Altres desitjos, no són necessaris per tenir una vida simple. Conformar-se amb el que tenim, tenir-ne prou.

El següent paràgraf és important ja que parla del plaer. Sempre busquem, perseguim, el plaer. Triem en funció del plaer, és el punt de referència. El plaer no s’ha d’escollir sempre, s’ha de meditar, pensar. S’han d’evitar aquells plaers per aconseguir plaers millors en un futur (per exemple, primer estudiar, renunciem a plaers, però després recollim els resultats que ens aportaran millors plaers). Tots els plaers són béns, però no tots s’han d’escollir per tal d’evitar dolor futur. Hem de jutjar a través del seny, de la recta raó, assumir plaers futurs, dolor present.

El fragment següent, parla sobre l’autarquia, sobre l’autosuficiència. Conformar-se amb el que ara es té, s’ha de tenir prou, no patir per allò que tenen els altres i tu no, és a dir, gelosia. Allò quela naturalesa demana, plaers desitjos, és fàcil, en canvi, els luxes són més difícils.

En el següent fragment, fa referència a que cal anar en compte, fonamentalment amb els desitjos bàsics, com és el cas del menjar.

Seguidament, fa referència als viciosos, faldillers, cràpules. Però dona importància al plaer més important, què és aquell que consisteix en no sentir dolor. Les festes continues no duen a la felicitat, a la llarga duen al dolor. La felicitat la dona la prudència, la moderació, el seny. Ens hem de comportar d’acord amb allò que és moderat. El plaer, els desitjos han de ser assenyats.

Finalment, fa referència a la amistat, i acaba concloent dient que s’ha de viure com un déu.

*Fes clic sobre 'Anàlisi de l'obra' per accedir a l'enllaç de l'obra completa.

ACTIVITAT 12

COMENTARI DEL TEXT 15 D'ARISTÒTIL
El moviment i la deducció del primer motor immòbil:
Física, H (llibre VIII)

-BIOGRAFIA:

Del clan dels asclepíades, era fill de Nicòmac, metge i amic d'Amintes II de Macedònia. A divuit anys ingressà a l'Acadèmia. Els primers temps fou el deixeble predilecte de Plató, però les divergències posteriors els distanciaren. A la mort del mestre (347), Aristòtil abandonà Atenes i passà tres anys a Assos, on s'uní amb Herpil·lis, de la qual tingué un fill, Nicòmac, al qual dedicà un dels tractats d'ètica. D'Assos passà a Mitilene; d'aquesta època daten molts dels seus treballs de biologia. En 343-342 aC Filip de Macedònia li encarregà l'educació d'Alexandre. Aristòtil, que atribuïa una gran importància a l'educació dels prínceps, acceptà; d'aquests anys daten probablement les seves obres polítiques. Quan Alexandre fou nomenat regent (340), Aristòtil, després d'una estada de quatre o cinc anys a Estagira, tornà a Atenes, on fundà una escola pròpia, el Liceu. La seva docència s'hi repartia entre els ensenyaments esotèrics o acroamàtics, sobre les qüestions més abstractes i difícils, i els exotèrics, accessibles al gran públic. Els primers eren impartits durant passejades amb els deixebles sota els pòrtics o pel jardí: d'aquí ve el terme deperipatètica aplicat a l'escola (peripateín, en grec 'passejar'). Al Liceu, Aristòtil reuní la primera gran biblioteca del món; també mapes i un museu d'objectes d'història natural. A la mort d'Alexandre (323) marxà a Calcídia, on morí l'any següent. L'obra escrita d'Aristòtil pot ésser dividida en tres grans seccions: escrits populars, en forma de diàleg; memòries i col·leccions de materials per als tractats científics, i obres científiques. Llevat de laConstitució d'Atenes (única de conservada de les 158 descripcions de constitucions gregues), tots els escrits conservats pertanyen a la tercera secció. Els diàlegs són de l'època de l'Acadèmia; Diògenes Laerci en cita dinou títols, entre els quals: Protrèptic, Sobre la filosofia i Sobre la monarquia. Totes les següents són obres científiques, de l'època de maduresa. L'Órganon és el conjunt dels tractats de lògica. Són obres de filosofia natural: Física, Del cel, De la generació i de la destrucció i Dels meteors. Del món és probablement apòcrifa. Sobre psicologia: De l'ànima i els tractats que reberen després el títol col·lectiu de Parva naturalia. D'història natural: Història dels animals, De les parts dels animals, Del moviment dels animals i De la generació dels animals. Segueixen alguns tractats apòcrifs sobre qüestions matemàtiques, òptiques, musicals i fisiològiques. La Metafísica tracta de les qüestions més generals. La moral és recollida en tres tractats: l'Ètica a Nicòmac, la Gran Moral i l'Ètica a Eudem. Finalment hi ha la Política, la Retòrica i la Poètica. Hom en conserva, també, algunes cartes i poemes.

-IDEES PRINCIPALS:

En aquest text s'explica l'origen del moviment, el funcionament del moviment, dels motors que el provoquen, el moviment és una cadena que comença amb el primer motor immòbil que és mogut per si mateix.

-TÍTOL: L'origen del moviment

-ANÀLISI DEL TEXT:

Aquest text és un fragment de l’obra la Física d’Aristòtil. Tracta sobre el primer motor immòbil que explica l’eternitat del moviment. El text comença amb una afirmació: tot es mou mogut per una altra cosa. Partint d’aquest punt podem treure dues explicacions. En primer lloc, el motor no es mou per ell mateix, el mou una altra cosa que mou el motor, és a dir, no hi ha un primer motor que mogui tot, sinó que aquest es mou per una altra cosa que fa que es mogui. En segon lloc, afirma que hi ha un motor que es mou per si mateix, independentment dels altres moviments. Aquest motor pot estar abans que l’últim element de la cadena de moviments, o també pot ser que estigui separat de la cadena, és a dir, que sigui independent. Hi ha motors immòbils intermediaris, per tant, aquesta part és una mena de plagi a la religió del cristianisme. Seguidament, realitza un exemple basat en el bastó per explicar el primer motor immòbil. Per exemple, la sopa és moguda per la cullera, la cullera al seu mateix temps, és moguda per la mà, i la mà és moguda per tu, i tu no ets mogut per cap altra cosa. D’aquesta manera, si tot és mogut per una altra cosa i així aquesta cosa per una altra, per una altra, per una altra, com que no es pot una sèrie infinita, com que no podem anar fins a l’infinit, cal que hi hagi una causa eficient, un primer motor que faci moure tot però sense que ell sigui mogut. Per tant, el primer motor immòbil és necessari, cal que sigui, cal que es mogui per ell mateix sense ser mogut per cap altra motor. A la Metafísica, explica el primer motor immòbil com a causa final, és a dir, no com en la Física que es tracta com a causa eficient. Així que en aquest fragment Aristòtil explica clarament la seva teoria, exposa la part que tracta sobre el primer motor immòbil. És a dir, explica l’eternitat del moviment, tot el que es mou, és mogut per un altre fins arribar al primer motor immòbil.

-COMPARACIÓ:

Podem comparar aquesta teoria del primer motor immòbil amb la teoria de Sant Tomàs, que defensa una teologia cristiana. També el podem comparar amb el Demiürg de Plató, ja que el món sensible són una sèrie de coses, el mitjançer no és l'últim membre de la sèrie, és l'intermediari, per tant, ho relacionem amb la idea de finalitat. També ho podem comparar amb el noûs d'Anaxàgores, amb la seva teoria de les llavors, homeomeries. Per últim, ho podem comparar amb els atomistes, que defensen la teoria dels àtoms, una idea de progrés i una visió mecanicista. Aristòtil té, en canvi, una visió teoleologica, tot es mou per una raó, aquesta idea és compartida per Sant Tomàs.

SEGON TRIMESTRE

Sense cap mena de parada, comencem el segon trimestre. Un nou trimestre que iniciem amb energia per tal de no perdre el fil, per tal de no aturar-nos!

L'Univers, un llibre immens

Llistat pel.lícules

Alguns videos...

Una mica més...

Archivo del blog