L'Univers, un llibre immens

-TÍTOL: Qui són els anomenats filòsofs?

-ANÀLISI DEL TEXT: El text comença amb una pregunta en la qual Glaucó comença el diàleg qüestionant qui són els veritables filòsofs. Sòcrates contesta que els filòsofs són aquells que consideren, esguarden la veritat amb entusiasme, amb passió, amant, amic de la saviesa, i volent arribar al coneixement de les idees. Aquells éssers que escolten, observen, es fixen en les coses amb ganes, amb fervor, són més receptius, estan més oberts a acollir les veus, els colors i les figures, és a dir, allò que se li presenta, aquells objectes bells, allò que perceben en el seu voltant. Però tot i això, no tenen la capacitat de captar o interioritzar el que és la naturalesa, l'origen de la pròpia idea de bellesa. Glaucó contesta que està d'acord amb aquesta idea. Sòcrates torna a parlar i afegeix, que no hi ha gaires éssers que puguin veure la bellesa purament, és a dir, contemplar i arribar a la bellesa en si, a la idea de bellesa. Pocs poden arribar a la veritat, és una concepció elitista, és a dir, només els millors. Llavors, Glaucó respon que hi està d'acord. Sòcrates respon formulant-li una qüestió, aquell capaç de captar les coses maques, però no l'essència, no la bellesa en si, i aquest mateix no pot arribar encara que li ensenyin quin és el camí correcte, que és una persona que viu com a dormida o viu la vida despert? Viu dormida. I aquell altra que en contrari si que es capaç de captar la bellesa en si, aquells objectes bells, que participen en la idea de bellesa, així també és capaç de veure allò que no participa en aquesta idea, és a dir, diferència entre les coses que representen la idea de bellesa i les que no ho fan. Aquest segon com que viu despert o dormint? Viu despert. Així acaba concloent, aquest últims arriben al saber i els altres només arriben al grau d'opinió. Glaucó acaba dient que així és, li dona la raó a Sòcrates. Les coses participen de la idea de bellesa, són simples còpies de les idees.

-En primer lloc tenim a Empèdocles: Empèdocles, filòsof, estadista i poeta (c. 493 aC- 433 aC), va néixer a Agrigent (Sicília), i va ser deixeble de Pitàgores i Parmènides. Segons la tradició, Empèdocles va rebutjar d'acceptar la corona que li va oferir el poble d'Agrigent després que hagués col·laborat a alliberar-lo de l'oligarquia governant i instaurar-hi la democràcia.
El coneixement modern de la filosofia d'Empèdocles es basa en els fragments que perduren dels seus poemes sobre la natura i la purificació. Afirmava que totes les coses es componen de quatre elements principals: terra, aire, foc i aigua. Dues forces actives i oposades, amor i odi, o afinitat i antipatia, actuen sobre aquests elements, i els combinen i separen dins d'una varietat infinita de formes. D'acord amb Empèdocles, la realitat és cíclica. En començar un cicle, els quatre elements es troben units pel principi de l'amor. Quan l'odi penetra dins el cercle, els elements comencen a separar-se. L'amor fon totes les coses; aleshores l'odi reprèn el procés. El món, tal com el coneixem, es troba a mig camí entre l'esfera primària i l'estat de total dispersió dels elements. També creia que no es possible que cap canvi comporti la creació de nova matèria; sols pot esdevenir un canvi en les combinacions dels quatre elements ja existents. També va formular una teoria primitiva de l'evolució en la qual declarava que les persones i els animals evolucionaven a partir de formes precedents.

-En segon lloc tenim a Anaxàgores: el filòsof desterrat: va néixer a Clazòmenes (Anatòlia). Va ser el primer pensador que es va establir a Atenes (c. 480 aC), més tard un destacat centre filosòfic. Van ser alumnes seus l'estadista Pèricles, el dramaturg Eurípides, i potser també Sòcrates. Després d'haver ensenyat a Atenes durant prop de trenta anys, Anaxàgores va ser empresonat sota l'acusació d'impietat en suggerir que el Sol era una pedra calenta i que la Lluna procedia de la Terra. Després se'n va anar a Jònia (Àsia Menor) i es va establir a Làmpsac (una colònia de Milet), on va morir.
Anaxàgores va explicar la seva filosofia en la seva obra Peri physeos, però sols han perdurat alguns fragments dels seus llibres. Defensava que tota la matèria havia existit en la seva forma primitiva com a àtoms o molècules; que aquests àtoms, nombrosos fins a l'infinit i infinitament petits, havien existit des de l'eternitat; i que l'ordre que va sorgir al principi d'aquest caos infinit d'àtoms diminuts era efecte de l'actuació d'una intel·ligència eterna (nous). També considerava que tots els cossos són simples agregacions d'àtoms; així, una barra d'or, acer o coure es compon d'inconcebibles partícules diminutes del mateix material.
Anaxàgores marca un gran punt de retorn en la història de la filosofia grega; Aristòtil va adoptar la seva doctrina del nous, i la seva interpretació sobre els àtoms va preparar el camí per a la teoria atomista de Demòcrit.
Per tant, Anaxàgores afirma que ''tot està en tot'', ja que tots els éssers es componen d'unes llavors que va anomenar homeomeries. Tots els éssers tenen la mateix composició, però allò que constitueix un ser determinat són les homeomeries que predomien en ell. També cal desacar l'element extern que afavoreix que comencin a barrejar-se i a generar el cosmos, el noûs, un principi d'ordre que existeix per si mateix, és etern i lluminós.

-En tecer lloc, els atomistes: Pel que fa a Leucip tenim poca informació, La personalitat de Leucip, com a creador de l'atomisme, i la seva existència van ser negades per l'escola epicúria i, a partir del 1880, per filòlegs importants. Hom pot conjecturar, però, que Leucip va ser l'autor de dos tractats: El gran ordenament i Sobre l'intel·lecte, inclosos probablement en el corpus de Demòcrit, el seu deixeble o col·lega. Pel que fa a Demòcrit, va néixer a Abdera, Tràcia. Va escriure nombroses obres, però sols en perduren escassos fragments. Segons la teoria atòmica de la matèria de Demòcrit, totes les coses es componen de partícules diminutes de matèria pura, invisible i indestructibles (en grec atoma, “indivisible”), que es mouen per l'eternitat en un infinit espai buit (en grec kenon, “el buit”).
Encara que els àtoms estiguin fets de la mateixa matèria, difereixen en forma, mesura, pes, seqüència i posició. Les diferències qualitatives en allò que perceben els sentits i l'origen, el deteriorament i la desaparició de les coses són el resultat no de les característiques inherents als àtoms, sinó de les seves disposicions quantitatives. Demòcrit considerava la creació de móns com la conseqüència natural del moviment giratori incessant dels àtoms a l'espai. Els àtoms topen i giren, i formen grans agregacions de matèria. Demòcrit també va escriure sobre ètica, i va proposar la felicitat, o “alegria”, com el bé més gran —una condició que s'aconsegueix per mitjà de la moderació, al tranquil·litat i l'alliberament de les pors. En la història Demòcrit era conegut com el Filòsof Alegre, en contrast amb al més ombrívol i pessimista Heràclit. La seva teoria atòmica va anticipar els moderns principis de la conservació de l'energia i la irreductibilitat de la matèria. Demòcrit segueix la teoria de Leucip i afirma que l'univers està constituït per infinites partícules materials, els àtoms, una massa compacta i sòlida. Són indestructibles, invisibles, indivisibles i homogenis en la seva contextura, encara que es distingeixen per la forma i la mida. Es mouen lliurement en l'espai buit, en totes direccions, i el seu moviment és etern i incausat. Quan topen entre ells formen els cossos compostos, ja visibles. L'univers s'origina per l'atracció d'un remolí còsmic, que atrau els àtoms més pesants cap al centre, mentre que els lleugers queden a la perifèria. Una membrana que els envolta els manté units i constitueixen un cosmos. Per tant, els atomistes defensen un ésser que consisteix en éssers infinits, àtoms, i amb els quals vol explicar el món de l'experiència i el naixement, la multiplicitat i la desaparició de les coses. Auqesta multiplicitat d'àtoms no està organitzada des de qualitats diferents, sinó que atès que els àtoms són qualitativament neutres, es distingeixen només en la forma, l'ordre i la situació.

-COMPARACIÓ:
En aquest text veient una clara mostra i resum de la teoria defensada per Parmènides, el monisme ontològic, una sola realitat, un sol ésser. Aquesta teoria pot comparar-se clarament amb la teoria d'Heràclit d'Efes qui defensa la teoria de monisme dinàmic, una realitat de canvis consants. Aquesta comparació pots trobar-la molt més ampliada en l'activitat 3 d'aquest mateix blog.

Com cada any, l'estiu ha acabat i hem de tornar a l'escola. Comença el fred, s'acaben els gelats, arriba la tardor i comença el treball.
Per a nosaltres, alumnes de segon de Batxillerat, aquest serà un curs molt important. Arribem amb força i motivació, amb il.lusió per afrontar aquest nou i últim curs a l'escola. Esperem assolir els objectius que a principis de setembre ens hem proposat, esperem arribar a les nostres metes tant des del punt escolar com des del punt personal. Un any important, encara que ens alguns moments ens sentim cansat hem de seguir endevant per treure tot allò que volem i que amb esforç i opitimisme segur que ho farem.
Així, des d'aquest moment la segona etapa del meu blog queda oberta. Començo un nou curs i per tant, unes noves activitat. D'aquesta manera aquí tenim l'activitat 1, introducció, d'aquesta nova etapa al capdavant d'aquest blog.
Ànims i positivisme per a tots en aquest nou curs!