COMENTARI DE TEXT D'HERÀCLIT I PARMÈNIDES
-BIOGRAFIA HERÀCLIT:
Era anomenat l’Obscur, va tenir l’aguda percepció de la variabilitat i fugacitat de tot allò que existeix, de la seva diversitat i perpètua mudança; panta rei (panta rei), tot canvia, és la conclusió en què expressa allò que la realitat li ofereix. Res de tot allò que existeix és, al moment següent, igual a si mateix. Ni en el món ni en nosaltres mateixos no hi ha res que es pugui considerar permanent, sinó solament un continu fluir.
“L’existència —diu— és el corrent d’un riu, en el qual no podem banyar-nos dos cops en les mateixes aigües.” Si això és així, on para la universalitat dels nostres conceptes, la necessitat de les nostres idees? En res, absolutament; en la vanitat d’un intent impossible, contradictori. Podem veure com corren tumultuosament les aigües d’un riu i com es penetren i fonen entre si contínuament. Però per collir, per captar aqueix corrent hauríem de gelar les aigües i prendre els blocs sòlids. I aleshores hauríem matat el corrent, l’objecte del nostre intent hauria desaparegut. El fet de percebre la realitat en conceptes fixos, immòbils, és com gelar el corrent d’un riu, matar la realitat en allò que té de més purament real. L’home és semblant, amb la seva raó, al llegendari rei Mides, al qual, en el seu afany de riqueses, li va ser concedit el poder de transformar en or tot allò que tocava, i la seva tragèdia davant la realitat viva és semblant a la d’aqueix rei quan va voler abraçar la seva filla. La raó, com un talismà maleït, sols és capaç de crear conceptes estàtics, morts, allò més aliè a la realitat i a la vida mateixa. I com que el filòsof encarna l’ànsia humana de conèixer, de posseir intel·lectualment, hom representa Heràclit plorant, és a dir, com a l’home que plora el seu fracàs, la impossibilitat d’atènyer els seus afanys. Hom diu d’Heràclit que va veure en el foc el principi de totes les coses, però això tan sols és un símbol: el foc no és pròpiament una entitat, sinó una destrucció; representa la naturalesa canviant de les coses, el seu trànsit vertiginós, irreparable, vers el no-res.
“L’existència —diu— és el corrent d’un riu, en el qual no podem banyar-nos dos cops en les mateixes aigües.” Si això és així, on para la universalitat dels nostres conceptes, la necessitat de les nostres idees? En res, absolutament; en la vanitat d’un intent impossible, contradictori. Podem veure com corren tumultuosament les aigües d’un riu i com es penetren i fonen entre si contínuament. Però per collir, per captar aqueix corrent hauríem de gelar les aigües i prendre els blocs sòlids. I aleshores hauríem matat el corrent, l’objecte del nostre intent hauria desaparegut. El fet de percebre la realitat en conceptes fixos, immòbils, és com gelar el corrent d’un riu, matar la realitat en allò que té de més purament real. L’home és semblant, amb la seva raó, al llegendari rei Mides, al qual, en el seu afany de riqueses, li va ser concedit el poder de transformar en or tot allò que tocava, i la seva tragèdia davant la realitat viva és semblant a la d’aqueix rei quan va voler abraçar la seva filla. La raó, com un talismà maleït, sols és capaç de crear conceptes estàtics, morts, allò més aliè a la realitat i a la vida mateixa. I com que el filòsof encarna l’ànsia humana de conèixer, de posseir intel·lectualment, hom representa Heràclit plorant, és a dir, com a l’home que plora el seu fracàs, la impossibilitat d’atènyer els seus afanys. Hom diu d’Heràclit que va veure en el foc el principi de totes les coses, però això tan sols és un símbol: el foc no és pròpiament una entitat, sinó una destrucció; representa la naturalesa canviant de les coses, el seu trànsit vertiginós, irreparable, vers el no-res. -BIOGRAFIA DE PARMÈNIDES:
Parmènides d'Elea (570 aC-475 aC, en llatí Parmenides, en grec Παρμενίδης) fou un dels filòsofs més importants de l'antiga Grècia (pertany al gran grup dels presocràtics). Recollint la contraposició de Xenòfanes de Colofó entre certesa i opinió, considera que l'únic camí per arribar a la veritat és la raó. El que ens ofereixen els sentits són pures aparences: només des de la raó podem entendre l'autèntica naturalesa de les coses. Fou alumne de Xenòfanes, mestre de Zenó d'Elea i, sembla, mestre de Melissos. Considerat per molts el seu més important membre, Parmènides pertany a l'escola d'Elea.Era fill de Pirres, i havia nascut a la colònia d'Elea a la Magna Grècia, que havia estat fundada poc temps abans. Era d'una família rica.
Plató diu que va anar a Atenes als 65 anys acompanyat de Zenó (de 40 anys) i es va fer amic de Sòcrates, que era llavors força jove. Això hauria passat vers l'olimpíada 80 o la 81. Eusebi diu que va florir a l'olimpíada 80. Alguns autors el fan membre de l'escola pitagòrica, però se'l considera generalment entre els eleàtics. Va deixar diverses lleis pel govern de la seva ciutat natal.
Encara que alguns historiadors creguin que no coneixia l'obra de Parmènides, alguns fragments del poema d'aquest metafísic grec fan pensar que l'obra de Parmènides, de fet era, almenys parcialment, una crítica contra el pensament d'Heràclit. Malgrat això, l'obra d'Heràclit i la de Parmènides no són tant antagòniques com pugui semblar, i, de fet, tenen algun paralelisme en comú entre l'una i l'altra.
-ANÀLISI DEL TEXT 10 D'HERÀCLIT:
El text comença afirmant que la guerra és un element comú a totes les coses. Continua dient que la justícia és odi, no concòrida, i que totes les coses que passen, passen per necessitat i segons la discòrdia. La justícia és fa evitant o compensant l'injustícia, és a dir, guerra entre els contraris.
-ANÀLISI DEL TEXT 5 DE PARMÈNIDES:
El text comença fent una identificació entre la realitat que és permanent i el llenguatge. Expressable, és allò que es pot es pot expressar i que és. És un principi clau, ser i pensar el mateix. Els homes camien bicèfals, amb dos caps, es deixen portar per l'opinió, no saben per on van. Des del punt de vista de la raó no contempla, sords i cecs, una metàfora. Gent ignorant que no filosofa. Gent fora de seny, que no utilitza el seny, per tant, no utilitza la raó.
Gent que no té clar quin és el camí de la veritat, gent que en comptes d'anar endevant, va enrere. Així que és gent que no segueix la raó, sinó només els sentits.
-COMPARACIÓ ENTRE UN I ALTRE:
Per a Heràclit d'Efes, tot canvia, la realitat és un procés constant. En canvi, Parmènides defensa que res no canvia, l'ésser estpa sotmes a canvies com defensa Heràclit. Parmènides defensa el monisme ontològic, que hi ha un sol ésser, una sola realitat, un sol ésser immutable. Per tant, tot el contrari d'Heràclit que defensa, el monisme dinàmic, que hi ha una sola realitat que canvia, per tant, que està sotmesa a canvi, tot està en un estat de perpètu flux.
Segons Heràclit tot canvia per una raó la qual anomena lógos, una raó universal, tot canvia per un sentit. El primer text defensa la lluita de contraris, a més a més, el primer parla de l'arkhé i el segon no ho fa. El segon text és més profund, parla de la raó, i també critica els canvis.
Per tant, veiem dos pensaments totalment contraris, totalment oposats.
.jpg)
