L'Univers, un llibre immens

Bé, un cop més hem arribat a final de trimestre, un cop més hem acabat el curs. La gran diferència és que aquest curs acabat no és un més, sinó que él l'últim curs que farem a l'escola. D'aquesta manera, amb el final de Segon de Batxillerat també s'acaben les publicacions en aquest blog.

Així que aquí deixo l'última entrada, i desitjo a tothom molt bon estiu i molta sort en el camí que se'ns obre un cop acabada l'etapa de l'escola.

-BIOGRAFIA:

Mill fou educat pel seu pare, amb l'ajuda de Jeremy Bentham i Francis Place. Rebé una educació molt rigorosa i fou aïllat deliberadament del contacte amb altres nois de la seva edat. El seu pare, un seguidor de les idees de Bentham i de l'associacionisme, tenia la idea de crear una figura intel·lectual que continués difonent les idees utilitaristes després de les morts de Bentham i d'ell mateix. Els seus coneixements quan era encara un nen eren excepcionals: als tres anys sabia l'alfabet grec i una llarga llista de paraules gregues amb la seva corresponent traducció a l'anglès, a l'edat de vuit anys les faules d'Hisop, l'Anàbasi de Xenofont i l'Heròdot i tenia coneixements de Luci, Diògenes, Isòcrates d'Atenes i Plató. També tenia força coneixements de la història d'Anglaterra. Als vuit anys, començà a estudiar llatí, geometria i àlgebra i féu de mestre als seus germans més petits. Les seves lectures principals eren sobre temes d'història si bé llegí tots els autors clàssics grecs i llatins que es llegien a les universitats de l'època; així a l'edat de deu anys llegia Demòstenes i Plató amb facilitat. El 1818 el seu pare publicà Història de l'Índia. immediatament després, comença a estudiar lògica i llegeix els tractats d'Aristòtil. En els anys següents, s'introdueix en l'economia política i estudia Adam Smith i David Ricardo. Mill treballà per la Companyia de les Índies Orientals britànica, però fou també Membre del Parlament pel partit liberal. En la seva obra "Consideracions sobre el govern representatiu", Mill exposa diverses reformes per al parlament i el sistema electoral, especialment en temes de representació proporcional i extensió del dret de sufragi. El 1851 Mill es casà amb Harriet Taylor després de 21 anys d'amistat. Harriet Taylor tingué una gran influència en l'obra de Mill tant al llarg de la seva amistat com posteriorment durant el matrimoni; n'és un exemple la defensa que fa Mill dels drets de la dona.

-IDEES PRINCIPALS:
En aquest text Mill exposa la seva teoria utilitzarista, l’autor defensa que la qualitat dels plaers és diferent, els plaers intel.lectuals són superiors als corporals. En canvi, compara amb Bentham, que també defensava l’utilitarisme però defensa que els plaers són iguals en quantitat, i dona importància a la quantitat.

-TÍTOL: Sacrifici individual per al bé col.ectiu

-ANÀLISI DEL TEXT:

Aquest text de Mill forma part de L’utilitarisme, l’autor exposa la seva teoria utilitarista, es tracta d’aconseguir la més gran felicitat possible per al més gran nombre d’individus. Els motius que porten a moure a l’ésser humà són l’expectativa del plaer i la fugida del dolor, defensa que l’interès individual coincideix amb el social, i així la norma ètica consisteix en assolir el càlcul de felicitat més convenient per al més gran nombre. Mill exposa la diferència entre la seva teoria i la de Bentham, aquest pretén arribar a una aritmètica del plaer (el plaer es pot mesurar, ja que tots els plaers són iguals en qualitat). En canvi, per a Mill és més important la qualitat dels plaers, per això els plaers intel·lectuals són més importants que els corporals. És més fàcil ser feliç a aquelles persones que necessiten poc, a aquelles persones amb un grau més baix d’intel.ligència, sense necessitat de superació. En canvi, a aquelles persones que necessiten superar-se, aquelles persones els hi serà més difícil ser felices, ja que no es conformen amb qualsevol cosa. Així que un savi no voldria tornar-se ignorant, igual que un ésser intel·ligent no voldria esdevenir imbècil. Per tant, és preferible ser “una persona insatisfeta que no un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet”.

-COMPARACIÓ:

Mill defensa que el fi de l’acció és la felicitat (que consisteix en el plaer o absència de dolor), per tant, la felicitat és un deure moral (el que és esdevé haver de ser: fal·làcia naturalista). Per tant, podem comparar la seva teoria amb l’hedonismen en genral, tot i que també com l’epicureisme, ja que també defensaven la recerca del plaer i la fugida del dolor, però era un teoria més egoista, hedonisme vulgar com diu Mill, ja que en la teoria de Mill el principi no se centra tan sols en la felicitat individual (egoisme ètic), sinó en la del major nombre possible. També podem comparar amb Bentham, ja que si per a Bentham la felicitat estava vinculada a la quantitat de plaer (concepció aritmètica i agregativa), per a Mill l’important és la qualitat dels plaers. Una altra diferència és que Bentham sosté que la felicitat de l’individu s’identifica amb els interessos de la humanitat (reprimir la satisfacció del desig individual és anar en contra de la humanitat, atès que tota satisfacció és dotada d’un mateix valor), utilitarisme individualista. En canvi, Mill fa una distinció entre satisfacció privada i interès públic, busca que l’escissió entre ambdós es vagi reduint, però, mentrestant, el sacrifici d’un individu pel bé públic ha de prendre’s com la virtut més alta, utilitarisme altruista.

ENLLAÇOS: UTILITARISME - JOHN STUART MILL

La moral kantiana

COMPARACIÓ ENTRE ARISTÒTIL I KANT

-ARISTÒTIL:

Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI. Va dominar el coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No només va estudiar gairebé tots els àmbits del coneixement existents en el seu temps, sinó que a més va fer contribucions significatives en la majoria d'ells. Les seves obres, constitueixen una enciclopèdia virtual dels coneixements grecs. S'ha suggerit que Aristòtil va ser probablement l'última persona que sabia tot el que podia ser conegut en el seu temps. Aristòtil afirmava que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història de la filosofia. Cal destacar el paper dels àrabs en la seva reintroducció a Europa. Encara que Aristòtil va escriure tractats elegants i diàlegs –Ciceró descriu el seu estil literari com "un riu d'or"–es creu que la majoria dels seus escrits s'han perdut i només al voltant d'un terç de les obres originals han sobreviscut.

-KANT:

Immanuel Kant (22 d'abril de 1724 - 12 de febrer de 1804) fou un destacat filòsof prussià. Va ser educat en el pietisme. El 1740 va ingressar a la Universitat de Königsberg com a estudiant de teologia, on va ser alumne de Martin Knutzen, qui el va introduir en la filosofia racionalista de Leibniz i Wolff i li va imbuir així mateix l'interès per la ciència natural, en particular, per la mecànica de Newton. Després de doctorar-se a la Universitat de Königsberg als trenta-un anys, Kant va exercir en ella la docència i el 1770, després de fracassar dues vegades en l'intent d'obtenir una càtedra i d'haver rebutjat oferiments d'altres universitats, finalment va ser nomenat professor ordinari de lògica i metafísica. En la seva primera època es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de Leibniz i de Wolff; féu diversos cursos de geografia i elaborà una teoria sobre l'origen del sistema solar, recollida posteriorment per Laplace i coneguda per teoria de Kant-Laplace. La dissertació De mundi sensibilis atque intelligibilis forma et principiis(1770) inicià el seu període crític, en què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de l'empirisme de Hume, anà elaborant el seu sistema, que exposà en les seves obres principals entre les que es poden destacar Kritik der reinen Vernunft ('Crítica de la raó pura', 1781; edició corregida, 1787), Kritik der praktischen Vernunft ('Crítica de la raó pràctica', 1788), Kritik der Urteilskraft ('Crítica del judici', 1790), i l'important Opus postumum. Màxim exponent de la Il·lustració i pensador extraordinàriament influent als segles XIX i XX, Kant féu balanç del saber del seu temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de la Crítica de la raó pura. La vida que va portar ha passat a la història com a paradigma d'existència metòdica i rutinària. És coneguda el seu costum de fer un passeig vespertí, diàriament a la mateixa hora i amb idèntic recorregut, fins al punt que va arribar a convertir-se en una espècie de senyal horari per als seus conciutadans; es compta que l'única excepció es va produir el dia en què la lectura de l'Émile, de Rousseau, el va absorbir tant com per a fer-li oblidar el seu passeig, fet que va suscitar l'alarma dels seus coneguts.