COMENTARI DE TEXT DE DESCARTES
Relació entre ment i cos
“I en primer lloc, com que sé que totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Déu tal i com jo les entenc, en tinc prou amb poder entendre de manera clara i distinta una cosa sense l’altra, per a estar cert que l’una és diferent de l’altra, ja que, almenys per part de Déu, es poden presentar separadament; i per a considerar-les coses diverses, és ben igual quina sigui la potència que faci la separació. Per tant, del fet mateix de saber que existeixo i d’advertir, mentrestant, que no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la meva naturalesa o essència, llevat només el ser una cosa pensant, en concloc correctament que la meva essència consisteix només en això: ser una cosa pensant. I encara que potser (o millor dir, amb certesa, tal com diré després) tingui un cos, que està unit a mi de manera molt estreta, amb tot, com que, d’una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que sóc només una cosa pensant, no extensa, i d’altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que és només una cosa extensa, no pensant, és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell.”
-IDEES PRINCIPALS:S
Aquest text tracta sobre la relació, el dualisme, entre cos i ànima. Descartes defensa la seva teoria de l’existència del jo, jo penso, per tant, jo existeixo, és a dir, jo existeixo perquè sóc una cosa pensant. En el text també fa referència a l’ immortalitat de l’ànima, ja que l’anima pot existir sense el cos.
-TÍTOL: Pensament com a principi etern.
-ANÀLISI DEL TEXT:
L’autor comença afirmant que tots els cossos tal i com tu els veus estan fets per Déu, tots aquells cossos que el teu enteniment percep han estat creats per Déu, és a dir, fa referència a la substància infinita creadora de les altres dues substàncies, Déu. Seguidament, diu que gràcies a saber que Déu ho ha creat tot pots diferenciar les substàncies, pot ser no pots conèixer-les totes a la perfecció però coneixen una tal i com és pots saber que no és igual que l’altre, és a dir, que tenint una idea clara i distinta d’una d’elles pots saber que ja és diferent a l’altre, gràcies a que Déu les presenta separades les unes de les altres i així pots diferenciar-les i veure-les diferent. Descartes continua fent referència a l’afirmació de l’existència del jo, sense cap mena de dubte, jo sé penso, jo sóc, així que per l’autor el jo és la primera veritat, el paradigma de la consciència, i també afirma a partir d’aquesta idea que no hi ha cap altre cos que pertanyi purament a la meva essència, a la del jo, ja que el fet de ser una cosa pensant fa que existeixi, ‘cogito ergo sum’, llavors fa referència a la substància pensant al jo, la meva essència és la substància pensant, és a dir, la meva essència es la meva ment, gràcies a que penso sóc. A partir de aquí, l’autor comença a fer referència al dualisme entre cos i ànima. L’ésser humà esta compost per dues substàncies, la pensant, l’ànima, i la substància externa, el cos, que està unit a la pensant, és a dir, el cos està lligat estretament a l’ànima, a la ment, al jo. A partir d’aquí, jo sé que existeixo perquè penso, però a la vegada tinc un cos que està unit a mi, al jo. Llavors, jo tinc una idea clara i distinta de mi, sé que jo existeixo perquè penso, però a la vegada tinc una idea diferent del meu cos, lligat a mi. Descartes acaba afirmant, per tant, l’ immortalitat de l’ànima, que l’ànima pot existir sense el cos, el jo és diferent al cos i per tant, jo puc existir sense ell.
-COMPARACIÓ:
Podem comparar aquesta teoria de Descartes amb Plató ja que tots dos defensen el dualisme entre cos i ànima, l’ immortalitat de l’ànima, ja que de la mort del cos no se segueix la mort de l’ànima, d’aquesta manera, l’ànima pot existir sense el cos. També podem trobar una oposició amb la teoria d'Aristòtil, que defensa una unió substancial.
.jpg)
