El filòsof i teòleg escolàstic més important del s. XI, nascut a Aosta (Piemont). Després d’ingressar almonestir benedictí d’aquesta mateixa ciutat, es va dirigir al monestir de Bec, a Normandia, per seguir els passos de Lanfranco de Pavia, de qui havia estat deixeble. Va ensenyar en aquest monestir i després, el 1093, va ser anomenat arquebisbe de Canterbury. En la qüestió de la relació entre fe i raó, segueix la línia agustiniana, però s’inclina pel lema la fe que busca la intel·ligència: «No pretenc entendre per creure, sinó que crec per entendre». És dels primers a intentar raonar sobre la pròpia fe amb el recurs a la lògica del seu temps. La seva obra De grammatico es considera una de les primeres obres desemàntica medieval. Però la seva fama es deu sobretot a haver estat u dels primers a buscar argumentacions sobre la existència de Déu: en el Monologion[Soliloqui] presenta argumentacions a posteriori,del tipus de prova cosmològica, però el més conegut d’aquests arguments és l’argument a ‘priori’, que després la tradició, a partir de Kant, va anomenar argument ontològic, que proposa en elProslogion (cap. 2) [Discurs]. La idea fonamental de l’argumemt és que la noció de «ser perfecte» inclou ja l’existència d’un ésser perfecte, i a això no s’hi pot oposar ni tan sols l’«insensat», que, segons el salm (Salm14,1) diu en el seu cor: «Déu no existeix». El monjo Gauniló, el seu opositor, ja li va replicar en el seu temps que no és lògicament possible passar d’una «existència pensada» a una «existència demostrada».
-ARGUMENT ONTOLÒGIC:
Sant Anselm de Canterbury defensa l’argument ontològic, l’argument a priori amb l’existència de Déu. Sant Anselm desenvolupa la seva teologia dialèctica en les obres Monologion i Proslogion. En aquesta última obra, intenta demostrar l’existència de Déu per mitjà de la raó. Defensa que Déu és l’ésser més gran del qual res no pot ser pensat. Per aquesta raó, no pot existir només en l’enteniment sinó que també ha d’existir en la realitat. Contrariament, no seria l’ésser més gran del qual res no pot ser pensat. Existir és més perfecte que no existir, i Déu és l’ésser màximament perfecte, per tant, Déu existeix. Segons Sant Anselm, aquest argument és un prova racional que hauria de ser admesa fins i tot per aquell que no creu, l’ignorant que diu en el seu cor que Déu no existeix, l’ateu.
Aquest argument, però, ha tingut al llarg de la història un conjunt de detractors, com és el cas de Tomàs d’Aquino i Kant. A la vegada, també ha tingut partidaris, com és el cas de Duns Escot, Descartes, Leibniz i Hegel. El s detractors van rebutjar que es pogués deduir l’existència real d’un ésser a partir només de la seva definició. En canvi, els partidaris van afirmar i compartir, que és possible i necessari definir a un ésser partint de la seva definició, per el cas de la caua o bé, essència primera.
.jpg)
