L'Univers, un llibre immens

-QUÈ ÉS LA RETÒRICA?
La retòrica (del grec antic « tècnica/art oratori ») designa pròpiament «l'art de parlar bé » és l'art o la tècnica de la persuasió, normalment mitjançant l'ús de la paraula. La retòrica, la diàlecta i la gramàtica constitueixen el trici, que forma amb el quadrivi les ser arts liberals de la cultura occidental. A l'Edat Antiga i l'edat mitjana, la retòrica estava enfocada en la persuasió en els contextos públics i polítics, així com a les assemblees i els tribunals. D'aquesta manera, es va desenvolupar en societats obertes i democràtiques, els drets d'expressió, de lliure reunió i els drets polítics d'una part de la població. El concepte de retòrica ha variat durant els 2500 anys d'existència de la paraula. Fins als nostres dies, la retòrica es descriu en un sentit ampli, com l'art o la pràctica de la persuasió sigui quin sigui el mitjà de comunicació, pero utilitzant el llenguatge. Els termes «retòrica» o «sofisme» s'empleen sovint en sentit perioriatiu, quan es vol oposar a les paraules sense fets o separar la informació de la desinformació, de la propaganda, fins i tot per qualificar de dubtós un discurs pseudo-argumentatiu. Sigui quin sigui, així com l'art de la persuasió, la retòrica continua jugant un rol important dins la vida pública contemporània. La retòrica, qualificada per Roldand Barthes de metallenguatge (discurs del discurs), ha comportat a algunes pratiques presents successivament o simultàniament segons l'època. Al llarg de la història hem observat uns canvis, per exemple en l'edat mitjana s'elaboraven text retòrics per als estudis universitaris, en canvi, al Renaixement la retòrica va degenerar cap a un discurs més elaborat però buit de contingut.


-ANÀLISI DEL TEXT:
L’autor, Aristòtil, comença dient que la retòrica té utilitat, i aquesta utilitat ve donada perquè la justicia i la veritat són fortes, són superiors per naturalesa devant dels seus contraris. Segueix dient que si els judicis no són certs, és a dir, no són com han de ser, han de ser refutats, han de ser vençuts.
Seguidament afirma que favant de certes persones, devant de diversos auditos, és difícil argumentar, és difícil persuadir-los parlem del que parlem. L’autor inclou la ciència, ja que és un tema exacte, tot i això afirma que es complicat de persuadir utilitzant arguments científics. Davant d’aquesta complicació, diu que els raonaments, els arguments que utilitzem per convençer s’han de realitzat a través de nacions comunes.
L’autor seguéis parlant de la necessitat de saber i poder, argumentar i convençer al contrari. Diu que allò dolent no s’ha de persuadir, és a dir, que no s’ha d’intentar convençer a algú d’alguna cosa polenta. Però l’autor busca la part positiva a tot això, i diu que si un cop ens intenten argumentar o convençer d’alguna cosa polenta, al proper cop ja coneixem i podem desfer aquests arguments.
Acaba dient que tot allò cert i bo per naturalesa és possible d’argumentar i de defensar.