-BIOGRAFIA:
Va ser un important filòsof escocès del segle XVIII (Edimburg, 7 de mag (26 d'abril segons el calendari antic) de 1711 - 25 d'agost de 1776). Se'l considera el més important dels empiristes britànics. Estudià dret per pressió paterna, però exercí molt poc temps aquesta professió a causa de les seves afeccions literàries i filosòfiques. El 1734 anà a França on va escriure la seva obra més important, el Tractat sobre la naturalesa humana, que no va tenir l'acolliment que ell esperava. Tot el contrari va succeir amb el segon dels seus escrits, Assaigs morals i polítics. L'èxit d'aquesta obra el portà a reelaborar el Tractat fent una exposició més senzilla en dos llibres: Investigació sobre l'enteniment humà i Investigació sobre els principis morals. L'any 1763 tornà a França i es relacionà amb Rousseau i els enciclopedistes. El 1769 tornà a Edimburg, on restà fins a la seva mort. Per a Hume la filosofia no sap res amb certesa, perquè no s'ha ocupat adequadament de l'estudi d'aquella ciència de la que totes les altres depenen: la "ciència de l'home". Per això afirma que cal investigar la naturalesa de l'enteniment humà per determinar l'origen, les estructures, les lleis i els límits del coneixement. Hume esdevindrà un precursor de Kant en algunes de les seves conclusions.
-IDEES PRINCIPALS:
En aquest text, Hume exposa part de la seva teoria en la qual fa referència als objectes de la raó huamana, dividits en dos grups: relacions d’idees, proposicions que arriben per mitjà de la raó, i qüestions de fet, coneixement que depèn de l’experiència. Juntament amb l’explicació exposa exemple per tal de clarificar l’explicació de la seva teoria.
-TÍTOL: Necessitats a priori, conexiements a posteriori.
Aquest text de David Hume comença afirmant que tots aquells objectes propis de la raó o de la investigació es poden classificar en dues classes. Per una banda, trobem les relacions d’idees que fa referència a tots aquells anunciats o proposicions de la geometria, l’àlgebra o bé, l’aritmètica. Per altra banda, trobem les qüestions de fet, que fa referència a aquells coneixements ens els quals l’evidència no és necessària com en el cas anterior, i que depenen de l’experiència. Les primeres són proposicions a les quals arribem per mitjà de la raó, sense necessitat de l’experiència, per tant, podem dir que aquest enunciat és vertader, és cert sense necessitat de l’experiència, és a dir, intuïtivament, per mitjà del criteri empirista. Seguidament, l’autor exposa un exemple d’aquesta primera classificació. Ens presenta l’exemple del Teorema de Pitàgores, el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets. Aquesta proposició matemàtica expressa la relació entre les figures. Seguidament, exposa un altre exemple tres vegades cinc, és a dir, cinc per tres, és igual a la meitat de trenta, és a dir, quinze. Aquests dos enunciats representen la relació que hi ha entre aquests nombres. Per tant, tothom pot arribar a la certesa d’aquests anunciats independentment de l’experiència, és a dir, són necessitats a priori, són així i no poden ser d’una altra manera. D’aquesta manera, tot i que no hi trobessim cap triangle o cercle a la naturalesa, aquestes proposicions demostrades per Euclides serien igualment certes i vertaderes. Per tant, els enunciats logicomatemàtics, segons Hume, són els únics que no segueixen el criteri empirista. Així que d’aquest primer grup de relacions d’idees formen part la geometria, l’algèbra i l’aritmètica. D’altra banda, trobem el segon objecte de la raó humana, les qüestions de fet, aquest segon grup no segueix el mateix criteri que les relacions d’idees. EN aquest cas, l’evidència (a posteriori), depèn del criteri empirista. Per tant, sempre és possible el contrari de qualsevol qüestió de fet, a diferència que en les relacions d’idees. Aquest contrari és possible, tot i que no pot ser mai contradictòri, ja que la nostra ment capta la realitat tal i com és. Seguidament, l’autor exposa l’exemple del Sol, que el Sol no sortirà demà no és una proposició menys intel.ligible, ni tampoc implica més contradicció que el fet de dir que sortirà, perquè que el Sol surti demà no és més que una probabilitat, no puc tenir certesa que demà surti. Tot i això, com per a mi sempre ha sortit el Sol, crec que demà sortirà, però com he dit crec, per tant, creença no és el mateix que saber, per tant, és probable que demà surti el Sol, tot i que no tinc certesa. D’aquesta manera, jo no puc demostrar mai la falsedat de les qüestions de fet, ja que les anticipacions de fet van més enllà de l’experiència.
-COMPARACIÓ:
Aquest autor el podem comparar amb Descartes, ja que Hume parla de la probabilitat en les qüestions de fet, en que no és cert. Així que mentre Hume és escèptic, Descartes utilitza el dubte com a mètode per arribar al coneixement, per tant, no cau en l’escepticisme, sinó que arriba a la veritat. També el podem comparar amb Plató, ja que aquest afirma que no podem arribar al coneixement en el món sensible, igual que Hume. Però a diferencia, per a Plató si que podem arribar al coneixement en el món intel.ligible, de les idees.
.jpg)
